Judith Martín i Sala Psicoanalista. Psicòloga clínica. SAR de la Fundació Nou Barris
El programa SAR (servei d’atenció a residencies) atén infants i adolescents que vénen de famílies afectades per diferents problemàtiques greus, on la desestructuració o desregulació han implicat la intervenció de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) amb relació al menor, com a mesura de protecció. Intervenció que sovint implica la retirada d’aquest menor de la família cap a una altra família o CRAE (centre residencial d’acció educativa).
Penso que la clínica amb els nois i noies tutelats no és una clínica diferencial de la resta, però sí que presenta algunes particularitats; el desemparament produeix uns efectes. Per atendre les seves particularitats, des de la Fundació Nou Barris (f9b) s’ha creat un servei diferenciat amb diversos professionals, psiquiatres, psicòlegs clínics, psicoanalistes i treballadora social.
Orientats per la psicoanàlisi donem un valor al símptoma. Pensem els símptomes com una invenció del subjecte per tractar els malestars, per la qual cosa intentem no quedar-nos en una sola observació fenomenològica. El nostre treball és acompanyar i sostenir les invencions que fa cadascú per tractar el seu malestar.
Les nostres intervencions també van dirigides a ajudar que cadascú es faci un relat de la seva història, de la seva experiència. Fet que, entre altres coses, permet intervenir sobre la repetició, fenomen que sovint s’observa en la clínica i que evoca el subjecte a repetir escenes o posicions traumàtiques (fer-se expulsar, fer-se pegar…).
Per això donem un valor al tractament a través de la paraula, que permet fer una elaboració diferent de la repetició. Sense obviar el tractament farmacològic quan aquest és necessari.
Ens ocupem, doncs, dels símptomes que cadascú fa per tractar el seu malestar, que cadascú es pugui fer un relat de la seva història i vivències. Però, com es pot tractar la soledat que sovint acompanya el jove que ha patit un desemparament? N’hi ha prou amb el treball educatiu al CRAE, amb el treball terapèutic a l’ambulatori? Sovint sí, però de vegades no, per això vam apostar per altres tractaments: el dispositiu grupal.
En aquestes jornades us vull transmetre l’experiència de treball realitzada des del nostre servei (SAR), amb un grup d’adolescents tutelats per la DGAIA. La creació d’un dispositiu grupal o grup socioterapèutic que permeti una intervenció diferent.
Aquesta experiència s’emmarca entre altres formes de treball que ofereix el nostre servei: suport tècnic: on un professional es desplaça als CRAE per conversar amb els educadors sobre les diferents problemàtiques que presenten els infants i joves que resideixen al centre. Atenció clínica: dins del dispositiu ambulatori i treball en xarxa: coordinacions amb els diferents serveis que atenen el nen o jove, com l’EAIA, EAP, escoles, serveis socials, etc.
PROJECTE
Va ser coordinat i portat a terme conjuntament amb la treballadora social, Ana Cornalia, que va impulsar el projecte.
Dirigit a adolescents tutelats que han passat per un desemparament, que han viscut diverses experiències de pèrdues, i on en aquest moment de trànsit de l’adolescència es troben amb una certa fragilitat davant dels canvis que suposa aquesta etapa vital, sense prou eines subjectives i socials al seu abast. Menors que, malgrat viure en un lloc de cura, com és un centre o família assignada, es troben desorientats, amb una vivència de soledat i afectats per malestars, que els impedeix trobar referents clars en els adults. Adults de qui sovint desconfien, perquè en algun moment de la seva història els han fallat o els han deixat caure.
Adolescents amb dificultats en la inserció o llaç social, que als 18 anys sortiran del sistema de protecció i hauran de fer una elecció sobre el lloc de vida i projecte laboral sense gaires ajudes.
Joves amb diferents símptomes com alteracions de la conducta, inhibicions, trets depressius, amb certa capacitat d’escolta i capacitat per a conversar.
Objectius
Pensem que el grup permet conversar entre els adolescents sobre les seves inquietuds, experiències i ens mostra com un per un ha trobat la manera de fer amb les marques de la seva pròpia història i les seves experiències subjectives viscudes.
Oferir un espai als joves, “un lloc i un temps” per poder plantejar allò que els inquieta i poder fer-ho entre «iguals». Un espai on escoltar experiències semblants, que puguin ser reconegudes, compartides i pensades entre tots. Un lloc diferenciat de la resta d’espais educatius, no dirigit, obert a les inquietuds i propostes que plantegin. On la funció del professional és la d’acompanyar, escoltar, interrogar i sostenir l’espai de paraula de cada participant del grup, també els silencis que es produeixen, que van ser pocs. Espai en què es procuri una privacitat i un respecte. Pensant, doncs, en el professional com un tercer.
I un temps: tres mesos, 10 sessions, d’una hora a la setmana.
Un espai de paraula i conversa pot ajudar a posar cert límit a la tendència excessivament actuadora tan pròpia de l’adolescent com també a la forma simptomàtica de tractar els malestars (actuar per no pensar).
Ens centrem a identificar i donar suport als recursos del subjecte, les seves invencions.
Descripció del grup i metodologia
Es va formar un grup de vuit participants. Adolescents d’entre 14 i 16 anys, que no residissin al mateix centre, per tal de garantir confidencialitat i privacitat.
Aquest criteri va permetre que intercanviessin experiències de vida del lloc de residència, tots volien saber les condicions de vida dels altres, quines pagues tenien, com i on compraven la roba, les normatives de cada centre. Tots, com en els grups d’adolescents, compartien experiències.
Per formar el grup es van fer dues entrevistes individuals. Una a l’inici de l’experiència, per valorar i escoltar la demanda de cadascú i per facilitar informació de la dinàmica. Esmento alguns dels motius que van referir els nois i noies per participar en el grup:
“Crec que anirà bé per obrir-se” (que fa referència tant a la dificultat de relació, com a obrir-se camí…).
“Em preocupa el futur i les relacions familiars” (concretament amb el germà que viu al centre).
“Com fer per estar bé” (o com ho fan els altres).
“No em preocupa res” (però presentava una inhibició en els estudis, por de la sortida del centre i del sistema de protecció).
En general, tots feien referència a problemes de relació, inhibicions. Problemes d’adaptació al CRAE.
L’altra entrevista es va fer en finalitzar l’experiència, per escoltar la valoració que cadascú en feia. Com a exemple, esmento:
“M’ha agradat perquè tots han estat responsables i no han faltat” (que l’altre no falti no és qualsevol cosa).
Se’ls van proposar algunes condicions per al bon funcionament, que es van acceptar ja que eren formulades com a suggeriments. Com per exemple: amb relació a l’ús de mòbils, es va suggerir que només els fessin servir per a alguna urgència, tal com ho faríem nosaltres, per tal de poder parlar entre ells. També vàrem proposar confidencialitat i privacitat.
L’objectiu, permetre i afavorir la circulació de la paraula i que cadascú pugui parlar en nom propi.
La conversa, per definició, implica suportar un no-saber però, també, un cert reconeixement de l’altre.
La conversa va estar marcada per una velocitat d’enunciació en totes les sessions, que portava l’empremta de les converses actuals amb WhatsApp, cosa que no ens va permetre introduir cap reflexió final, tal com ens vàrem proposar fer.
Els joves escoltaven alguna puntualització, interrogació o interpretació del professional com un tercer al qual tenien en compte. Però eren intervencions breus.
Problemes i temes tractats a les sessions
Es varen tractar tres grans temàtiques amb relació a la vida al CRAE:
L’entrada, que fa referència a les modalitats i els motius pels quals van entrar en un centre, vorejant les temàtiques i els problemes familiars.
La vida al CRAE, que fa referència als fets de la vida quotidiana. Com és el dia a dia i la relació amb els altres.
Comparació entre centres, normes, relacions.
La importància de la relació amb els educadors, les queixes sobre alguns educadors nous o de pràctiques, que ho destaco perquè ens mostra com l’autoritat i el respecte no s’obtenen o se sostenen pel fet de ser educador, sinó que cal guanyar-se’ls.
Sortida(es): del sistema de protecció.
Estudis, plans de futur, possibilitats laborals. Entre ells s’oferien informacions de cursos i sortides.
En el transcurs de les sessions varen sorgir diferents temàtiques que varen quedar enunciades, no tractades en profunditat per la temporalitat del dispositiu i la dinàmica.
La sexualitat, la vida i la mort varen estar presents en la conversa. Per exemple, un noi intervé en una conversa anunciant que el seu pare es va suïcidar. Tots els presents varen posar atenció al noi, però ràpidament un altre va fer referència a les diferents formes absurdes de morir d’un programa de televisió: “1.000 maneres de morir”, és el nom del programa, la del noi va quedar entre les mil, velada. Potser d’això es tracta, de velar els reals de la vida per poder subsistir. Va ser una experiència nomenada, acceptada com una més entre les altres.
Del present i del futur, se’n va parlar prou, però del passat no se’n va parlar obertament, es va anomenar, vorejar i sempre relacionat amb la culpa.
La qüestió és: són culpables del seu passat, d’estar en un centre? Quan un en fa referència, la majoria argumenta un discurs après i diu que no en són, de culpables. Però, algú va preguntar, com fer-ho saber als altres que sovint se’ls jutja per viure en un CRAE?
Es queixen de la incomprensió dels altres, del seu desconeixement: “La gent no sap què són els CRAE, pensen que estàs tancat pel teu comportament”, refereixen en to de queixa.
Exposen diferents solucions per dur a terme amb els altres i amb ells mateixos, per exemple: no dir que viuen en un centre, no dir res perquè al barri tothom ja ho sap, o inventar lligams familiars: els companys són la seva família o són d’un esplai, diuen alguns quan se’ls pregunta.
Però com fer saber que no són responsables de la seva situació?
El treball apunta a la responsabilitat subjectiva, així, un no és responsable d’alguns fets viscuts (abusos, maltractaments…), cal assenyalar-ho en un inici, però sí que ho és de la resposta que ha donat. Respostes, sovint, inconscients i marcades per la posició particular de cadascú. És important tenir alguna orientació sobre aquesta qüestió per entendre i atendre la culpa i estar orientats.
En una sessió, s’utilitza en la conversa l’enunciat “som de centre” i l’analista intervé amb una interpretació per diferenciar ser i estar: “Viviu en un centre en aquests moments de la vostra vida, no sou de centre”.
Efectes terapèutics
Els efectes terapèutics del grup els escoltem fora, en els suports tècnics, en les interconsultes.
Per exemple:
– Una noia de setze anys demana un canvi de centre, pot deixar el centre en què ha viscut molts anys, abans d’anar a un pis per a majors de divuit anys. Ja que no es veu prou capaç d’anar-hi a viure-hi, encara. Així, el canvi es dóna dins el sistema de protecció que li permet tenir algú fora del centre, els antics educadors. Pot ser una manera de tractar la soledat que pateix per no poder comptar amb la família. A la vegada pot iniciar un curs de formació amb èxit, després d’un fracàs escolar persistent.
– Un noi de quinze anys millora les relacions amb la seva família, sobretot amb el seu germà, en acceptar que aquest pugui tenir una família col·laboradora, després de poder conversar i raonar amb els altres sobre aquesta qüestió.
CONCLUSIONS
La separació pren diferents modalitats en els joves tutelats: la separació de la família, de l’escola i dels amics, i de l’entorn en ingressar en un centre. La separació de formes de funcionament, de maneres de gaudir, d’identificacions. La separació, després, als divuit anys, del sistema de protecció, del centre on han viscut.
En tot aquest procés es posa en joc la soledat. Hebe Tizio en una ocasió va fer referència a una definició de la soledat interessant per entendre el nostre treball al SAR:
“La soledat del subjecte es dóna quan no disposa dels testimonis de la historia.”
En general, els adolescents es separen del nucli familiar per identificar-se amb els seus iguals, però com fer-ho quan els teus iguals no comparteixen o són ignorants d’una part de la història?
Pensem que el grup terapèutic és un lloc, un intent, per suplir i tractar aquesta soledat.
El grup ha permès compartir experiències entre «iguals», iguals dins el sistema de protecció, i això pot ser un possible tractament de la soledat que molts pateixen en ser separats del seu entorn i/o de la família, però, també, de la soledat per no poder compartir en molts dels casos la seva experiència amb el grup d’amics, ja que parteixen de realitats diferents.
“Iguals”, tenint en compte que no hi ha iguals de referència, la seva experiència és única. Però el grup obre la possibilitat de fer relacions transferencials, per tant, una forma de tractar la soledat.
Permet fer, també, un treball de prevenció: el futur es construeix des del present i observem en molts dels casos que a la sortida del sistema de protecció es posa en joc quelcom de l’entrada, els motius o causes que el varen fer entrar al sistema de protecció, per la qual cosa serà important fer-ne un treball d’elaboració.
Per concloure, dir que donar un lloc per conversar entre ells és apostar per la paraula (que falta) i que esdevé símptoma, és ajudar a relatar la seva història i les seves experiències, perquè pensem que l’adolescent, el jove, té coses a dir.
Nota
(*) Intervenció realitzada en les XII Jornades de la Fundació Nou Barris.
Bibliografia
Brignoni, S.; Claro, J.; Esebbag, G.; Martín, J. (2010): “Precariedad social, precariedad simbólica: ¿Qué futuro para los adolescentes tutelados?”, a L’interrogant (f9b), nº 10, octubre.
Lacadée, P. (2010): El despertar y el exilio. Ed. Gredos. Barcelona.
Lacan, J. (2002): El despertar de la primavera. Intervenciones y textos. Ed. Manantial.
Mitre, J. (2014): La adolescencia, esa edad decisiva. Ed. Grama.
