Aquest article és un recull de la presentació feta a les XIII Jornades de la Fundació Nou Barris, Els desemparaments i els riscos a les adolescències, que van tenir lloc el passat dia 25 de maig de 2018, emmarcades en la celebració dels 20 anys del Servei d’Atenció a Infants i Adolescents tutelats, el SAR, de la Fundació Nou Barris.
En el sistema de protecció a la infància i l’adolescència, els termes risc i desemparament van lligats; el primer, en situació extrema i greu, pot comportar el segon.
Començaré fent una breu pinzellada d’aquests dos conceptes, dos conceptes legals, que queden recollits i definits a la Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, la LDOIA.
Entre les situacions de desprotecció social de l’infant o adolescent, la LDOIA distingeix entre situacions de risc i situacions de desemparament, i defineix les situacions de risc com aquelles desatencions que perjudiquen el desenvolupament personal o social de l’infant o de l’adolescent i que, un cop detectades, requereixen mesures de prevenció i reparació orientades a eliminar o disminuir, dins del nucli familiar, els factors de risc i dificultat social. La situació de risc es caracteritza perquè la protecció efectiva de l’infant o adolescent no requereix la separació de la seva família.
La llei estableix també un seguit de situacions de risc realitzades pels progenitors o persones responsables de l’infant o adolescent amb un element comú: el perjudici que comporten per a la salut física i/o emocional de l’infant o adolescent és lleu i, per tant, no requereixen la separació de la seva família.
Respecte de les situacions de desemparament, ens diu que són aquelles desatencions bàsiques que perjudiquen el desenvolupament integral de l’infant o adolescent i que, un cop detectades, requereixen mesures de protecció que impliquin la seva separació del nucli familiar. La situació de desemparament es caracteritza , doncs, perquè la protecció efectiva de l’infant o adolescent fa necessària la separació del seu nucli familiar.
La llei estableix un seguit de situacions de desemparament en què, i a diferència de les situacions de risc, el perjudici que comporten per a la salut física i/o emocional de l’infant o adolescent és greu i, en conseqüència, comporten la seva separació de la família, i estableix les possibles mesures a adoptar en aquests casos de separació (art.120):
a) L’acolliment familiar simple per una persona o una família que pugui suplir, temporalment, el nucli familiar natural de l’infant o l’adolescent.
b) L’acolliment familiar permanent.
c) L’acolliment familiar en unitat convivencial d’acció educativa.
d) L’acolliment en un centre públic o concertat.
e) L’acolliment preadoptiu.
f) Les mesures de transició a la vida adulta i a l’autonomia personal.
g) Qualsevol altra mesura de tipus assistencial, educatiu o terapèutic aconsellable, d’acord amb les circumstàncies de l’infant o l’adolescent.
Així doncs, la persistència, la cronificació o l’agreujament del risc, de les situacions de risc en les quals es pugui trobar l’adolescent, comporten la declaració del seu desemparament per part de l’administració i, entre d’altres mesures de protecció, el seu ingrés en una institució. Un tercer terme s’afegeix en aquest moment als anteriors:
Aquesta lògica ens pot portar a pensar que, un cop l’adolescent arriba a la institució acaben els riscos, però, és així realment????. des de la meva experiència la resposta a aquesta pregunta és NO i per fer aquesta afirmació, de manera rotunda, us convido a poder fer una revisió de les situacions de risc i desemparament previstes a la llei per tal que vosaltres mateixos us pugueu respondre aquesta qüestió, i ho faig de la millor manera que sé, obrint d’altres interrogants.
Algunes de les situacions de risc previstes a la llei (art. 103 LDOIA):
- La manca d’atenció física o psíquica de l’infant o l’adolescent que comporti un perjudici lleu per a la seva salut física o emocional.
Des dels centres, podem garantir aquesta atenció quan l’adolescent no hi és? (situacions d’escapoliments).
- La utilització del càstig físic o emocional sobre l’infant o l’adolescent que, sense constituir un episodi greu o un patró crònic de violència, en perjudiqui el desenvolupament.
Com viu un noi/a una contenció física? Com viuen les mesures de separació de la dinàmica, el temps fora, la seriositat per part de l’equip educatiu?
- La manca d’escolarització en edat obligatòria, l’absentisme i l’abandó escolar.
No tenim casos així als centres, nois/es en edat escolar obligatòria que fan absentisme i que abandonen o accepten la invitació a marxar per part de la institució escolar?
- El conflicte obert i crònic entre els progenitors, separats o no, quan anteposen llurs necessitats a les de l’infant o l’adolescent.
Potser no viuen aquest conflicte, entre els educadors/es, i només dic potser. En algunes ocasions, no creieu que poden viure cert malestar entre els membres de l’equip?, algunes incoherències?, no continuïtat en les accions educatives?…, i, també, alguns casos d’educadors que anteposen les seves pròpies necessitats a les dels infants i adolescents? Només cal llegir alguns Projectes Educatius Individualitzats, els PEI, per comprovar aquest punt: de qui és l’objectiu que el /la tutor/a planteja, del noi/a o del propi tutor/a? Al darrere de cada objectiu del PEI hi ha una necessitat de la qual, en principi, el noi/a és conscient (o pren consciència a partir del treball educatiu) i d’aquesta necessitat es desprèn l’objectiu; de la seva necessitat i el seu objectiu, no de la del tutor/a.
- La incapacitat o la impossibilitat dels progenitors o els titulars de la tutela o de la guarda de controlar la conducta de l’infant o l’adolescent que provoqui un perill evident de fer-se mal o de perjudicar terceres persones.
No vivim també aquestes situacions als centres?, en moments i davant les situacions que alguns nois/es presenten, no ens sentim incapaços de controlar-los? I com mirem de resoldre-les? Ingressos a la URPI, UCA? Propostes de trasllat a CREI, centres terapèutics…?
Revisem ara algunes de les situacions de desemparament previstes a la Llei (art. 105 LDOIA).
- Els maltractaments físics o psíquics, els abusos sexuals, l’explotació o altres situacions de la mateixa naturalesa efectuades per les persones a les quals correspon la guarda o que s’han portat a terme amb el seu coneixement i tolerància.
No amb la nostra tolerància, però si amb el nostre coneixement, als centres no es produeixen situacions d’aquestes entre els propis companys/es? I, en algunes, poques per sort, també d’algun mal anomenat educador cap a infants o adolescents?
- El trastorn o l’alteració psíquica o la drogodependència dels progenitors, que repercuteixi greument en el desenvolupament de l’infant o l’adolescent.
La feina d’educador és una feina dura, molt dura que, en ocasions, pot arribar a desestabilitzar un professional i no sempre ni tothom té la capacitat d’adonar-se’n i aturar-ho. No us heu sentit mai sobrepassats per la situació? I, si no vosaltres personalment, no heu treballat amb algun company/a pensant que aquesta persona potser s’hauria de prendre un temps o dedicar-se a d’altres àmbits o, fins i tot, a una altra feina?
- El subministrament a l’infant o l’adolescent de drogues, estupefaents o qualsevol altra substància psicotròpica o tòxica portat a terme per les persones a les quals correspon la guarda o per altres persones amb llur coneixement i tolerància.
No, drogues no!, nosaltres administrem medicació, medicació psicotròpica d’acord, però medicació!
- La inducció a la mendicitat, la delinqüència o la prostitució per part de les persones encarregades de la guarda, o l’exercici de les dites activitats portat a terme amb llur consentiment o tolerància, i també qualsevol forma d’explotació econòmica.
Ara faré una mica de broma, o potser no, quan deixem sense la paga o setmanada un adolescent, mai us ha dit “m’obligueu a robar”?
- La desatenció física, psíquica o emocional greu o cronificada.
En casos de llargues absències del centre (escapoliments, no retorns de llarga durada), aquesta absència impossibilita l’atenció.
- La violència masclista o l’existència de circumstàncies en l’entorn sociofamiliar de l’infant o adolescent, quan perjudiquin greument el seu desenvolupament.
I com després treballem des dels centres l’impacte d’aquesta violència masclista? Segurament, alguns i algunes de vosaltres respondran ràpidament a aquesta pregunta: “a partir de pedagogies coeducadores”. I jo us convido a prendre una mica més de temps i penseu, feu una anàlisi com a equip i una autoanàlisi, a nivell individual, de les vostres actuacions, del vostre llenguatge…, les vostres accions educatives amb els nens/nois i amb les nenes/noies… Els tracteu exactament de la mateixa manera? Potser si dediqueu un temps a aquesta anàlisi descobrireu com el masclisme subtil és present en algunes d’aquestes accions, en el vostre llenguatge i en algunes de les rutines del centre.
- L’abandonament.
Com viuen la marxa de l’equip d’un educador? No ja la seva marxa definitiva, la seva absència temporal per baixes mèdiques, vacances, les baixes de maternitat de les tutores? I la prova de foc, el desinternament del centre, creieu realment que no senten que els i les abandonem?
He volgut deixar aquesta situació per al final expressament, el procés de separació que els nois i noies han d’afrontar en arribar a la majoria d’edat, quan, després d’un temps, més o menys llarg, i amb més o menys vicissituds, han de marxar del centre en fer 18 anys, l’he volgut deixar pel final; deia, doncs, des del meu punt de vista, considero que enllaça amb el principi, amb el seu principi en el sistema de protecció, amb l’arribada al centre, reobrint aquesta nova separació, velles ferides en les quals ara entrarem, tancant, de moment, amb la conversa anterior.
L’ingrés en un centre, tal com recullen diferents autors, és un moment difícil, molt difícil tot i que l’adolescent i, fins i tot, la seva família, hagi mostrat el seu acord amb l’ingrés, tot i que aquest ingrés hagi estat treballat prèviament per part de l’equip que fa la proposta, l’EAIA, malgrat que, des del centre, haguem pogut preparar-lo, conèixer el noi o noia, que aquest/a pugui haver visitat el centre dies abans… Malgrat tot i amb tot, aquest noi o noia haurà de fer front a un doble procés: per una banda, l’adaptació a una nova realitat i, per l’altra, la separació d’experiències anteriors. Es podria parlar d’un procés en el que guanya (deixar enrere vivències molt negatives) i, alhora, perd, donat que ha de fer front a nous reptes i exigències deixant molt enrere. Aquesta pèrdua és molt intensa, suposa un trencament i comporta travessar un seguit de fases que, com a educadors/es hem de conèixer per tal de situar-nos davant el gran treball emocional que l’adolescent està realitzant, per tal de poder articular les accions educatives que el/la puguin ajudar.
Jesús Palacios refereix cinc fases que no segueixen sempre el mateix ordre (a excepció de la primera), no es donen en tots els nois/es i poden reaparèixer en qualsevol moment, fins i tot quan ja creiem que havien quedat enrere. La seva durada no està predeterminada i pot ser diferent en cada adolescent. En cadascuna d’elles la seva mirada s’orienta cap al passat, present o futur.
He pensat que una bona manera de parlar d’aquestes fases és presentar-les a partir d’un cas, el cas del F., però, podria perfectament ser el de l’A, el J. o la S., o el de qualsevol dels nois o noies que ingressen en els centres de protecció.
[….]
Nota
(*) Text presentat en les XIII Jornades de debat de la FUNDACIÓ 9 BARRIS:
Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: quins reptes per als professionals? Barcelona, 25 de maig de 2018.
Bibliografia
Jesús Palacios (2005). Necesidades de los niños en los centros. Los efectos provocados por la separación y la historia previa.
A: Programa de formación continua “Intervención educativa en centros de protección a la infancia”. Valladolid: Junta de Castilla y León.
Encontrarán la versión completa del presente artículo en la versión impresa
