Seleccionar página

María José Martínez Bernal Psicopedagoga. Orientadora escolar. Directora de l’IES Valldemossa

Presento la meva intervenció des de la perspectiva de l’àmbit educatiu. Soc psicopedagoga. Treballo com a orientadora i, circumstancialment, com a directora d’un institut de secundària a Nou Barris (12-18 anys).

Situo com a punt de partida la funció socialitzadora del centre escolar, en què es dona la relació amb els altres, amb els companys i amb els adults referents… Això vol dir compartir espais, rutines, normes comunes… Vol dir CONVIURE… 500 alumnes… són 500 adolescents!

A l’institut, doncs, s’instal·la l’adolescència. Es dona el procés d’individualització i de separació de l’adult. Un adult a qui, precisament, li correspon ser el seu referent.

L’adaptació que aprenguin a fer en aquesta petita societat serà cabdal per entendre-la, per entomar els conflictes… i per saber conviure en aquesta societat, en endavant…

La tasca educativa, encara més valuosa que la mera formació acadèmica (tot i que indeslligable d’ella), serà la formació que els completarà com a persones: vull dir com a individus i com a éssers socials.

L’altre pren tota la importància i, per tant, la importància del DIÀLEG que s’estableix, de la paraula. La manca d’aquest diàleg pot bloquejar no sols l’aprenentatge, també la possibilitat de relació. L’abandonament dels estudis també vol dir una desvinculació del seu grup d’iguals.

I ens cal l’altre per esdevenir persones, i sàvies…

El treball amb l’adolescent no és senzill. És el moment d’afrontar canvis, i de viure-ho amb la inquietud de l’exposició davant els companys i el grup d’amics.

En primer lloc els altres són els companys, els que des del discurs oficial anomenem els iguals, o la diversitat… Tots i cadascun, diríem.

Però l’altre també és el docent, un docent de vegades desorientat. A Secundària sabeu que partim d’un model compartimentat que se’n diu àrees del saber, especialistes en una branca dels sabers. I com s’aprèn a acompanyar l’adolescent a qui hem d’ensenyar?

Apareixen aquí paraules clau:

– l’acompanyament

– la mirada

I de vegades el docent no pot, o no sap (o no vol) acompanyar l’adolescent. No sempre es dona l’acceptació de l’adolescent que qüestiona, que planteja reptes, que et convoca a l’angoixa. Potser és que de vegades el docent també se sent en risc…

En tot cas, no es dona el DIÀLEG necessari.

Aquí el docent també necessita acompanyament.

I quins referents tenim? Hem de parlar d’una societat en canvi, potser també en risc: la del model únic de família, del model d’autoritat (que de vegades no se sent autoritzat), l’absència de límits en molts casos, la potència de les noves tecnologies que generen demandes immediates i excessives, en què la imatge ha passat a substituir altres valors establerts, en què el subjecte és simplement un consumidor…, en què la frustració no té cabuda. Tot això pot provocar que en els subjectes més fràgils es generin malestars, desemparaments, aïllaments i, de vegades, per manca de reflexió, per dificultats afegides…, el pas a l’acte…, la resposta agressiva en les seves conductes.

En funció de la fragilitat del subjecte, detectem un augment dels trastorns mentals en les etapes escolars, de vegades emparades sota etiquetes com TGC, TDAH, bullying…

I quan, a l’escola, alumnat, professorat i família no van (o no poden anar) en la mateixa direcció, es fa difícil la comunicació i l’ajuda…

Llavors, espais de treball conjunt es fan encara més necessaris.

I apareix el factor temps: l’educació és un procés que necessita temps. Volem dir temps per acollir, per acompanyar, per reflexionar, per dialogar, per compartir…, i per seguir acompanyant des del coneixement i el reconeixement.

Amb el programa “Riscs a les adolescències” hem descobert un nou espai de construcció compartida des dels diferents serveis (institut/EAP/CSMIJ). Partim de la xarxa per revisar els acompanyaments, cadascú des del seu àmbit, ampliant el model d’intervenció en certs casos.

Donem un espai de conversa a alguns dels nostres adolescents, i alhora fem un treball en xarxa encara més global. L’equip de salut mental, abans estrany als centres educatius, passa a viure estones en el context on es relaciona l’adolescent. Enriquiment mutu.

El nostre sistema educatiu manté un discurs oficial narcisista (utilitzant el discurs psicoanalític) reforçant el superjò d’un docent molt exigit, que ha de ser inclusiu sempre i a qualsevol preu.

I ja sabem que tot no pot ser…

Se’ns demanen horaris, resultats, estadístiques, projectes, avaluacions…, amb plantilles i serveis molt ajustats. Només cal revisar els pressupostos dedicats a Catalunya en educació i comparar-los amb altres països de l’entorn europeu. 

Qui ha de fer en primer lloc el discurs ètic de la nostra feina? L’hem de fer tots.

Tornem-hi. Això vol dir també temps. Temps per a la reflexió compartida, per a la formació, que permetin evitar la immediatesa o l’actuació irreflexiva. Els docents, i sobretot els tutors i els orientadors, saben molt bé què és la pressió del temps: i l’acompanyament és un procés, un procés humà.

Amb l’experiència del programa “Riscs a les adolescències” hem pogut comprovar com obrint espais de conversa amb adolescents que anomenaríem disruptius, hem incidit en malestars que han pogut canalitzar-se a través de la paraula compartida, i hem millorat qualitativament el clima de convivència dels grups i del centre, les relacions entre ells i amb els adults. 

El conflicte no desapareix, poden donar-se situacions de risc…, però poden passar per la paraula, per un diàleg compartit i constructiu. La reconstrucció conjunta dels relats ha ajudat a gestionar malestars. Per exemple, alumnes que has estat expulsats algun dia del centre han volgut venir a la trobada quinzenal, si ha coincidit amb el dia de la sanció. No s’ho volen perdre. Se senten escoltats, tinguts en compte també fora de l’aula.

Als nous reptes, noves respostes

– Ampliem i coordinem els espais de reflexió i treball (per als joves, els professionals i les famílies). Aquests espais de conversa serien un model.

– Ajudem a recol·locar els professionals, ajudeu-nos a poder introduir canvis en la mirada, una mirada en què ens puguem sentir requerits, però inclosos, també; que ens permeti acompanyar l’adolescent sempre esperant d’ells. Ajudeu-nos a millorar l’acompanyament.

Assumint els riscos ineludibles de l’adolescència, el millor que podem fer és treballar plegats per poder acompanyar-los, perquè a través del diàleg amb ells mateixos i amb l’adult puguin esdevenir adults responsables.

Els adolescents ens qüestionen, però ens necessiten… Els deixem lloc?

Permetem-nos trobar el TEMPS (i permeteu-nos tenir aquest TEMPS!).

Perquè, com ens va dir el Raúl en una de les reunions, hi ha actes més humans i més humanitzants que els d’ensenyar i aprendre?

Nota

(*) Text presentat en les XIII Jornades de debat de la Fundació 9 Barris: “Riscos i desemparaments en les infàncies i adolescències: quins reptes per als professionals?”. Barcelona, 25 de maig de 2018.

Share This