Comentari realitzat a partir de la lectura de la novel·la Levitat, d’Ismael Vaccaro(1)
Per Carolina Tarrida
Ismael Vaccaro en el seu llibre Levitat ens obre pas a un viatge oníric arran de terra. Terra de colors, que fa sorolls, que fa olors, viscuda amb mirada minuciosa i atenta. Al mateix temps, i sense entrar en contradicció amb aquesta minuciositat, apareixen les imatges oníriques, fantàstiques, fantasmagòriques. Ruïnes del passat, estats subjectius metaforitzats, miratges d’alta muntanya.
Penso en la funció de les metàfores i de les cites escampades curosament pel relat, com precises perles que parlen de la vida a partir de qualsevol petit detall observat, i que obren una reflexió, una escansió en el temps que dona lloc a quelcom nou. Una construcció nova plena de saber sobre l’humà.
Història banyada de coneixements provinents de la cultura, de la civilització, del discurs, que impregnen tot el llibre. Hi trobo també la presentació subtil d’un saber respecte la subjectivitat humana i la seva relació amb les principals qüestions existencials: la vida, la mort, l’amor, el patiment, la joia inseparable d’un cert dolor que ens ve de la bellesa, de l’encontre amb l’altre –ja sigui l’altre del passat o l’altre del present– en el balancí, en el somni. No és sempre clar que es pugui distingir.
“No hi ha condemna més persistent que la que s’infligeix un mateix”(2), escriu. Clara definició de l’inconscient i la seva repetició en les nostres vides. És respecte a aquest punt que obro el meu comentari des de la meva disciplina, la psicoanàlisi.
1. Sobre les conseqüències de Levitat: la crida
El punt que m’ha atrapat i m’ha portat a escriure aquest comentari és la metàfora dels perduts. Aquests éssers morts en vida que vaguen condemnats per no haver fet cas de la seva crida. Crida que és única, particular per a cadascú, i que de fet resta sovint sense sentit per als altres.
Aquesta metàfora, doncs, em va remetre a la concepció de la depressió per la psicoanàlisi d’orientació lacaniana.
Sota el significant depressió actualment es convoquen multitud de manifestacions clíniques, rigorosament xifrades sota el prisma d’una salut mental cada cop més estadística i pretesament científica, però cada cop més allunyada de la clínica i del patiment humà.
Sense posar en dubte la importància de sostenir rigorosos processos diagnòstics en la nostra pràctica clínica, crec que cal tenir present que rebre un diagnòstic pot deixar els subjectes sota la llosa d’una etiqueta que patologitza, que silencia allò que pot haver-hi de responsabilitat i, per tant, de dignitat, en el seu patiment subjectiu. Si el diagnòstic es pretén com allò que nomina i tanca, deixem unes possibilitats de tractament molt minses. El cas de la depressió em sembla un dels més clars en aquest sentit.
El psiquiatre francès Jacques Lacan proposa una lectura ben diferent de l’afecte de la tristesa i la depressió. Lacan en aquesta ocasió no recorre a la psiquiatria per fer la seva elaboració teòrica i clínica de la depressió, sinó que es dirigeix a la patrística i pren un pecat capital com a punt de partida, a saber, l’accídia entesa com a covardia moral. Planteja que quan trobem l’afecte depressiu, hi ha subjacent una traïció del subjecte cap a si mateix, cap al propi desig. Renunciar al propi desig, no fer-se’n càrrec, té com a preu la tristesa i, a vegades, les seves conseqüències més serioses.
Per fer-se càrrec del propi desig entenem posar-lo a parlar en un procés de bendir, per tal de desxifrar-lo, desvelar-lo per a un mateix i finalment sostenir-lo a la vida. Això és sempre, per tant, un procés subjectiu singular, particular per a cadascú. Només ho pot fer un mateix en nom propi, posant-hi el cos. Sovint cal fer la travessia tremolant, com Epaminondes.
Podem pensar aleshores que, paradoxalment, un efecte del sobrediagnòstic de depressió que es dona actualment, té precisament efectes d’empitjorament de l’estat dels subjectes, ja que rebre l’etiqueta que pretén anomenar el malestar, sense remetre a res més, tancant la possibilitat d’altra significació, no fa més que silenciar els subjectes quan, precisament, del que es tractaria, seria d’obrir com a pregunta aquest afecte per tal de poder fer el desplegament necessari per copsar a quina renúncia respon, en què un mateix s’està traint. Si evitem fer-nos responsables d’això, de l’afecte de tristesa, i en alguns casos de depressió, ens caurà a sobre. Tal com trobem a Levitat, evitar la crida no és sense conseqüències.
El desig, a més, te efectes vivificants per als subjectes i, per tant, no prendre’l a càrrec suposa l’efecte contrari. En aquest sentit em va captivar la metàfora brillant que fa Vaccaro dels perduts, d’aquests éssers morts en vida, sumits en el seu silenci, quasi deshumanitzats, per no haver pres a càrrec la seva crida.
Levitat ha estat per mi, doncs, un estímul a la reflexió sobre la vida, sobre la mort i sobre el que és pitjor que res, la mort en vida.
Notas
(1) Vaccaro, I. (2017): Levitat. Barcelona.Falzia editorial.
(2) Ibid., pp. 227-228.
