Seleccionar página

Toni de la Rosa Botaya Professor de Geografia i Història a l’Institut La Llauna de Badalona

A casa meva s’explica que fa mig segle uns nois del poble van llençar un gat viu per una xemeneia, i va caure dins una pastorada (plat típic aragonès) que preparaven un grup de joves. Aquests nois eren els mateixos que anaven descalços darrere del cotxe de línia i portaven les mares de cap.

Estic segur que, si visquessin ara, la major part d’aquells nens haurien estat diagnosticats com a hiperactius i potser els haurien tingut en tractament psiquiàtric. Fa poc vam visitar el MNAC i, quan estàvem a la segona sala del museu, un dels nois no podia aguantar. No era un tema de maldat, sinó de naturalesa. Aquest noi, en altres èpoques, potser hauria estat un bon caçador o hauria tingut cura de les ovelles millor que cap altre, però el rol escolar fa que hagi de passar 32,5 hores setmanals pel sedàs d’aules massificades, on el seu espai vital és mínim i on una sirena de fàbrica en marca el ritme.

L’arribada de la psicologia als instituts no va ser ben rebuda. En general, l’escola tendeix a ser conservadora i a mirar els canvis amb prevenció. Aquesta introducció va fer entrar dubtes a tothom sobre la bondat de les coses que s’havien fet tota la vida, de vegades de forma poc pensada. Comprovar que, algun cop, qui aconsellava no era capaç de mantenir l’ordre a l’aula, o que treballar amb la duresa que comporta la feina es reflectia en un cert defalliment, va contribuir a humanitzar el que, al principi, semblava que solucionaria moltes coses i que al final va resultar adequat per diagnosticar i orientar però no tant per solucionar problemes que segurament són irresolubles.

“Si es necesario, lo llevamos a un psicólogo.” No era normal sentir al meu vell institut de barri obrer aquesta frase. Era una àvia preocupada per la conducta del seu nét. És una de les coses que em van sobtar quan vaig anar al centre de la ciutat de Badalona. Una tutora deia que al seu grup (de nivell baix) tenia entrevistes dobles (amb pares i psicòleg) de cada alumne. L’augment dels recursos fa possible una major despesa, unida a l’afany de classificar, catalogar i medicalitzar conductes que en altres circumstàncies socials passarien desapercebudes. És com si posar nom tranquil·litzés a tothom.

No sempre els diagnòstics psicològics ni psiquiàtrics l’encerten i, de vegades, un mal diagnòstic i un mal tractament produeixen unes conseqüències negatives per al mateix nen i per a la família. Així, en el cas de l’Antoni, un mal diagnòstic de TDH quan feia primària en un centre concertat de Badalona, acompanyat d’un tractament mèdic tan inútil com contraproduent, va provocar una destrucció de la seva vida social i unes conductes disruptives que van fer que fos expulsat de diferents centres educatius. Un diagnòstic correcte, anys després, va indicar que era un cas d’Asperger lleu i que la medicació necessària era zero. L’Antoni cursa estudis universitaris, mentre que a sisè no entrava a classe.

Un altre element que, de vegades, apareix són les conseqüències fortes derivades de les medicacions prescrites, un retard del creixement i el fet que, sovint, no es fa un diagnòstic global de la família ni es calibra el fet que els ambients familiars són part d’un entorn que requereix més un treball global que no pas individualitzador en el noi. Una mare nerviosa se’m va mostrar desesperada per un fill TDH i, mentre parlàvem, entenies que el nen, que es mostrava tranquil per una medicació brutal, potser era conseqüència de la conducta de la mare que, com a adulta, semblava directament hiperactiva i gens tranquil·litzadora.

En un hiperdiagnòstic públic i privat, derivat d’una major preocupació de les famílies, en els grups socials acomodats o de classe mitjana, cal adjuntar una despreocupació per aquest tema en altres grups socials i minories ètniques. Així, en la meva experiència amb nens gitanos d’entorn tradicional, et trobes que les disfuncions psicològiques moltes vegades són catalogades, dins del grup, com a bogeria i costa fer entrar les famílies en un altre tema que no sigui intentar dissimular l’existència d’un nen que no se sap comportar a l’església. El rebuig del matrimoni amb bojos condiciona tot plegat l’acció de la família, per evitar la catalogació dins del grup.

Una de les coses que sempre m’ha cridat l’atenció és l’afany classificatori i derivador que darrerament inunda aquesta professió. No confio gaire en l’opinió del professorat, i hi incloc els psicopedagogs, en les decisions de pas del grup ordinari al grup de reforç. En general, prefereixo que els nois suïn al grup gran que no pas que vagin al grup de reforç i aprenguin no només el currículum adaptat, sinó el currículum ocult que s’aprèn quan t’envoltes d’alumnes de baix rendiment. Recordo un noi que va fer INEF. Va estar tot l’ESO amb l’aigua al coll i diverses vegades es va intentar que passés al grup de reforç però no hi va passar. Va ser la seva sort. Amb grans esforços i envoltat de nois que estudiaven va tirar endavant. Una noia bengalí va anar directa al grup de reforç. El germà em va venir a veure perquè ell coneixia la seva germana petita i deia que era més llesta que ell i no entenia per què ella estava allà en comptes d’ell. Un bon discurs d’un professor pot determinar, en un equip docent, el destí i futur d’un alumne. Una bona retòrica pot convèncer que una nena que parla anglès, bengalí, català i castellà i fa tres anys que és al país, té un nivell de català que l’obliga a fer classes de matemàtiques amb els més “curtets” del nivell i a deixar l’anglès de pas. Moltes famílies immigrants poden ser víctimes de pràctiques d’aquests tipus i tenen molt poques defenses davant de decisions que podem considerar benintencionades però que poden tenir conseqüències perverses per al futur dels joves estudiants.

Les benintencionades aules d’acollida estan més pensades per desangoixar els professionals que tenen davant nois que no els entenen, que no pas per integrar els alumnes. Aprendríem molt xinès si ens portessin a la Xina i, per integrar-nos, ens posessin a tots i totes en una aula, separats de la gent del país? Un nen angoixat polonès, l’únic del centre, va acabar tornant a Polònia al desembre. A classe tots eren xinesos, la professora parlava català i els alumnes al pati castellà. L’única noia marroquina va continuar. Als passadissos trobava noies del seu país i s’hi entenia. Al final de curs ella ja jugava a jocs d’ordinador xinesos, com la resta de companys. S’havia integrat.

No fa tant vaig voler conèixer els cinc alumnes que havien posat en les instrumentals a reforç a principi de curs. Un d’ells era un nen que tenia aspecte de tenir nou o deu anys. Els nois de dotze anys poden ser increïblement baixos, però al setembre ell encara en tenia onze. Vaig anar a trobar la psicopedagoga i li vaig comentar: vols dir que no confonem el fet que li costa amb què és petit?

Resulta en aquest sentit simptomàtic el cas d’alumnes estrangers que parlen quatre idiomes amb onze o dotze anys que, en opinió d’una psicòloga de l’EAP recomanava que el Wahim anés a un grup de reforç. El nen, nascut al desembre, parlava cinc llengües. Quantes en devia parlar la tècnica que el va classificar com a alumne amb “necessitats educativess”? Aquell any jo tutoritzava un grup de nivell baix i va venir un alumne d’un grup encara més baix. Anys després vaig veure el seu nom en un document vell on es considerava que tenia deficiència mental. Tothom era contrari que passés al grup meu. No se’n sortiria, deien. El pare i el nen insistien però fracassarien, subratllaven. El Hassan no va repetir ni un curs, va acreditar l’ESO i es va animar a fer estudis de batxillerat. El seu somni era ser pilot. Mai s’han de robar els somnis de ningú i menys encara desanimar els nois i noies a estudiar.

He conegut nens als quals, evidentment, els ha anat bé anar a un grup de reforç, però vull assenyalar la tendència a assignar els grups de nivell baix a tutors i professors novells. Seria impensable en un hospital que una operació complexa fos assignada a un cirurgià que no n’ha fet cap. Per desgràcia, la lògica del repartiment dels grups escolars va per altres camins. El grup de nivell baix tendirà a tenir professors amb menys experiència i tendirà a baixar l’autoestima. Normalment a les primeres reunions ja es dirà que tenen l’autoestima baixa, com si desconeguéssim que, per molt que parlem de grups de ritme lent, al passadís són assenyalats com els “tontos”.

El darrer any una de les meves preocupacions i ocupacions ha estat el tema de la captació de nois i noies per part de grups integristes religiosos. Només n’he sentit a parlar al rei i a la fiscal que coordina la lluita contra l’anomenat gihadisme, sobre la necessitat d’utilitzar l’educació com a vehicle preventiu, però la resposta pràctica ha estat molt feble a l’àmbit espanyol i baixa al territori català.

Durant l’any 2000 la reforma del codi penal d’Aznar va introduir la figura del menor terrorista, pensada per als menors de la kale borroka. No obstant això, la fiscal Blanca Rodríguez va aplicar a l’Èric Bertran (Fènix 1123) i a hores d’ara s’està aplicant a menors musulmans sense cap mena d’escrúpol i, en aquest cas, sense que hi hagi cap comunitat i organització de defensa dels menors que hagi fet res en favor d’ells, que no sigui criticar la difusió dels noms. Va ser molt conegut el cas dels “titiriteros”, però no són menys els abusos amb detencions, en aquesta matèria, de menors, mestresses de casa, dones converses de fa poc, sempre amb zero armes, zero explosius i amb llargues presons preventives i secrets sumarials, que acaben moltes vegades en la manca de culpabilitat i sense indemnització per part de l’Estat, al cap de nou mesos, un any o dos anys.

En els casos de menors implicats en aquests afers s’ha de dir que els errors dels educadors han estat greus, encara que també hi ha hagut professionals decents. En general, ha fallat l’afany de protagonisme, l’ocultació d’informació a la família i la humiliació de familiars dels detinguts al medi escolar. Es detecten, a més, explicacions no sempre encertades de docents, en parlar de l’islam i també l’aparició de casos de nens que són acusats de ser terroristes pel fet de ser musulmans.

És important, per una banda, informar els nois i noies del perill en què es troben, tant en la xarxa com en la vida real. Els captadors poden ser, a més, agents camuflats que poden generar el grup virtual o operar sobre nois vulnerables amb objectius moltes vegades no confessables, com fer veure que a Catalunya hi ha un perill real, per desacreditar processos sobiranistes a escala internacional, o bé per mantenir una infraestructura de lluita antiterrorista que està ja poc ocupada i que passa de detenir gent que posa bombes a detenir gent que fa un comentari, que visita una pàgina que algú decideix que és terrorista, o que fa una obra de teatre al carrer.

El captador, real o no, sempre es presenta com un bon musulmà, genera el grup a la xarxa o apareix als voltants de la mesquita al Marroc a l’estiu, intenta allunyar la víctima de la mesquita i la porta cap a un grup reduït. Per la xarxa o en el grup introdueix el tema, motiva amb imatges de nens patint a Síria, amb paradisos o amb diners. En els casos que es coneixen es parla de captadors de vora els 40 anys que actuen sobre nois de 15. Si el nen estiueja amb els avis al Marroc, va sol a la mesquita i es nota de lluny que no parla dàrija bé, doncs, encara millor. En alguns casos sembla que els captadors han accedit o se’ls ha facilitat dades acadèmiques i que busquen nois a partir dels 15 o 16 anys amb fracàs escolar.

Fa una setmana un guàrdia civil va assassinar un marroquí després de tenir un accident de trànsit. L’escena va acabar amb el guàrdia aixecant el cap del marroquí, i en comprovar que encara era viu, el remata amb un tret al cap. Younes deixa una vídua i dues criatures de tres i sis anys. El jutge local que porta el cas ha demanat un informe psiquiàtric i ha decretat presó incondicional. En canvi, a Catalunya han estat detinguts menors que van patir un intent de captació als 15 anys, se’ls ha acusat de voler integrar-se amb banda armada, se’ls ha tancat nou mesos amb menors assassins i ni la fiscalia ni el jutge no han volgut conèixer a fons el procés que van patir per tal de prevenir casos semblants en el futur.

Des del 2004 no hi ha hagut cap atemptat a Espanya, cap mort ni cap ferit per atemptat terrorista de tipus religiós, però s’ha estès un clima de sospita que ha fet multiplicar els delictes d’odi i que ha culminat amb l’assassinat de Younes per un guàrdia civil, el qual es creu que mereix ser condecorat i que no deixa de ser una víctima del clima d’islamofòbia implantat per les accions policials preventives i per l’actuació d’un equip policial i judicial que sembla no calibrar l’odi que està generant en la ciutadania.

Nota

(*) Intervenció realitzada en les XII Jornades de la Fundació Nou Barris.