Seleccionar página

Guadalupe Navas Díaz. Pedagoga i Educadora Social. Directora CRAE Les Palmeres. Associació CEPS

 

12_psicoanalisisUna de les primeres coses que hem fet en preparar aquest article és cercar al diccionari el significat de la paraula ‘conversa’. El que hi hem trobat és el següent: “acció i efecte de parlar una o més persones amb una altra o altres”. La pròpia definició recull en l’acte de conversar no només l’acció sinó també l’efecte que la conversa té en l’altre o en els altres.

Des de la nostra institució considerem que els efectes de la conversa amb la professional del suport comencen molt abans que aquesta s’iniciï presencialment i continuen produint-se quan ella marxa. Així, durant l’article, aniré també detallant aquells moments i efectes previs i posteriors a la conversa.

Quinzenalment una psicoanalista del CSMIJ de Nou Barris ve al nostre centre per parlar d’algun infant o adolescent. L’elecció del cas concret que el tutor/a presentarà, la fem en funció de la preocupació o angoixa de l’equip derivades de la tipologia i de la quantitat d’actuacions del noi/a. Són aquells casos que considerem que és necessari (i fins i tot urgent) parlar en l’espai de suport amb la intenció de trobar les paraules màgiques que ens permetin dissenyar la intervenció educativa que posi fi a les actuacions del noi/a, com també a les nostres angoixes.

Així, en aquesta reunió d’equip prèvia al suport, definim de quin cas parlarem i totes aquelles qüestions que ens preocupen. Qüestions que són recollides pel tutor/a per preparar el document de presentació el dia del suport.

Amb el pas dels anys crec que, de mica en mica, anem aprenent a diferenciar aquells aspectes preocupants que pertanyen al noi/a d’aquells que, sent també preocupants, no són pas d’ell sinó d’algun o alguns educadors, del tutor o tutora. O fins i tot, del conjunt de l’equip educatiu i així anem aprenent a acceptar-los com a part de la nostra feina i també ens ajuda a parlar, cada cop més obertament, anomenant les coses pel seu nom sense col·locar-les en altres conceptes. Aquest seria el primer efecte del suport tècnic abans de materialitzar-se amb la presència de la psicoanalista en el centre.

Un cop seleccionat el cas, el següent pas és la preparació que en fa el tutor/a per presentar-lo. Aquesta preparació comporta una feina de recopilació de dades que s’extreuen de l’informe o informes elaborats pels professionals que han intervingut anteriorment (SSAP, EAIA, C.A.).

Tota aquesta informació és recollida pel tutor, per ordre cronològic, i continua amb totes aquelles dades referides al nen, detallant com està a nivell de salut, com va a l’escola. També explica el curs de les visites amb la família, com està al centre i, per fi, arribem a tot allò que més ens preocupa i que ha motivat l’elecció d’aquell cas en particular per portar-ho a l’espai de suport.

A mesura que el tutor/a va avançant en l’elaboració del document ja es poden anar dilucidant alguns elements que, per algun motiu, destaquen. Alguns d’ells, tenint en compte la seva cronologia, poden evidenciar una seqüència temporal en el pas a l’acte del subjecte que ens permet elaborar hipòtesis. Situem una possible causa en l’origen del seu comportament posterior quan es produeix el segon efecte de la conversa amb la psicoanalista.

El dia del suport tècnic, l’equip i la psicoanalista ens trobem asseguts al voltant de la taula amb carpetes, fulls, llibretes, bolígrafs i cafè. El tutor/a comença la presentació seguint el document que ha preparat, la psicoanalista pren nota, fa preguntes, demana aclariments i exemples concrets mentre el tutor i la resta de l’equip anem responent. Ella va fent les seves aportacions que, literalment, queden recollides en una llibreta per part d’un educador/a.

Si parlem d’un nen de qui, en alguna ocasió anterior, ja havíem parlat, la psicoanalista, recuperant les seves notes, ens retorna alguns elements d’aquell temps propiciant el tercer efecte de la conversa. La nostra visió es va eixamplant i comencem a sortir del moment present.

Així mateix, si el cas que presentem és el d’un nen que té germans al nostre centre, en ocasions, l’exposició es pot veure afectada, en major o menor mesura, per les interferències dels germans. D’aquesta manera arriba un moment que ja no sabem de qui estem parlant. Aquestes ocasions propicien el quart efecte de la conversa quan la psicoanalista fa una crida a la individualitat del nen que avui ocupa l’espai i ens ofereix parlar dels germans, per separat, en altres sessions.

El temps passa i la psicoanalista ens convida a continuar parlant d’aquest mateix cas quinze dies després un cop ha percebut que el nostre nivell d’angoixa i preocupació no ha baixat. Fins i tot ens ofereix la possibilitat d’anar a parlar amb ella, en petit comitè, al CSMIJ abans dels quinze dies.

Després d’una pausa perquè els efectes de la conversa s’assentin en cadascú de nosaltres, reprenem la reunió passats uns minuts. El primer punt és repensar el cas amb les aportacions de l’espai anterior. Un cas que, sent el mateix, no ho és, perquè alguna cosa ha canviat. De fet més d’una. La primera, la nostra visió del mateix. Hem pogut recuperar una visió global, l’espai de suport ens ha permès sortir de l’acte, dels actes en els que el malestar del nen trobava la seva sortida, comportaments transgressius generalment. Actes en els que, durant els últims temps, se centrava la nostra mirada de manera exclusiva, sense deixar-nos veure res més. Aquest descentrament ha afavorit poder posar la distància necessària per poder veure’l en la seva globalitat. Recuperem les aportacions de la psicoanalista, les lliguem amb les hipòtesis formulades amb alguns elements que es plantegen com a possibles causes o desencadenants de malestars posteriors. Malestars que, tot sovint en els infants i adolescents que viuen en centres, no troben la seva sortida en la paraula aclaridora i entenedora, sinó en l’actuació que confon.

Situar la possible causa aporta llum, ens permet entendre i posem nosaltres les paraules aclaridores que creiem que el nen no ha sabut o no ha pogut posar.

La determinació de les possibles causes, tenint clar que sempre estem parlant d’hipòtesis, ens permet pensar la nostra intervenció. Dissenyar les estratègies educatives, definir una temporalització i planificar, en funció d’aquesta temporalitat, un nou espai per tornar a parlar d’aquest nen valorant els resultats obtinguts.

Passat aquest temps, si les hipòtesis inicials es confirmen, si la intervenció ha donat el resultat esperat, generalment no tornem a portar aquest nen a l’espai de suport. En cas contrari, la confusió torna a regnar, la nostra preocupació-angoixa reapareix novament, aquest cop, amb més força. La mirada de l’equip torna a quedar fixada només en els actes sovint transgressors del nen que ara fins i tot es veuen més greus que mai. És el moment de tornar a portar el cas a suport tècnic.

Aquest ha estat el procés durant molt de temps fins que, ara fa poc, ens vam adonar que quan a la reunió d’equip prèvia al suport plantejàvem el cas a parlar, sempre acabaven sortint els mateixos noms. Aquesta evidència ens va fer replantejar-nos algunes qüestions. Una d’elles va ser que mai parlàvem d’aquells altres nens que, estant al centre, semblava que no hi fossin. Aquells nens que, fins i tot, a l’espai del diari que cada torn omple, ocupaven menys línies perquè necessitaven menys paraules per parlar de com havien estat durant el torn en concret. M’atreveixo a dir que requerien un esforç per part de l’educador que escrivia el diari per pensar allò que aquell nen havia estat fent durant el seu torn.

D’aquesta manera hem volgut fer visibles aquests nens portant-los a l’espai de suport, no des de l’angoixa-preocupació conseqüència (o sovint part de la causa) de les seves actuacions, sinó des de la calma que permet valorar la seva trajectòria. Una trajectòria en què apareixen fets amb la suficient rellevància com per haver trobat la seva manifestació a partir del pas a l’acte. Però en canvi no ha estat així, el nen els ha anat gestionant a la seva manera.

Aquests nens ens permeten, tenint en compte el seu passat, millorar el seu present oferint-los el centre com un lloc de vida, tot pensant en el seu futur.

Notas

(*) Fragment del text presentat en el Grup d’Investigació de Psicoanàlisi i Pedagogia, el 10 de febrer del 2012.