Seleccionar página

Marta García Directora tècnica de la Cooperativa ISOM. Responsable de l’Espai de Reflexió Ètica (ERE) de l’entitat. Introducció

Al juny del 2010 es constitueix el comitè d’ètica dels serveis socials de Catalunya que presta a totes les persones vinculades a aquests serveis assessorament en la presa de decisions. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) impulsa, doncs, la constitució dels ERE amb la mateixa finalitat.

El nostre espai es constitueix el 2011 amb l’objectiu d’incorporar la reflexió ètica en la organització per a la millora de la qualitat de l’atenció de les persones i la promoció dels valors ètics i ho fem mitjançant la formació en ètica i amb l’expertesa de filòsofs que ens acompanyen.

En un primer exercici identifiquen àmbits temàtics que ens generen problemes i, per tant, angoixa i que cal anar abordant a fi de no desbordar-nos.

I l’ètica aplicada, per què?

1. L’educador social és un professional d’alt risc ja que l’objecte de la seva professió és la intervenció social i intentar influir, canviar, qüestionar i indagar en la vida dels infants i les seves famílies.

2. Com que la nostra pràctica professional és complexa és natural que existeixin problemes ètics. Entendre-ho, tenir-ho en compte i reflexionar-hi hauria d’evitar postures maximalistes, que es manifesten en forma d’angoixa (professionals desbordats) o bé minimalistes, que es manifesten en forma d’indiferència (o insensibilitat).

3. Com diu Joan Canimas: “No hi ha ètica sense la presència i el reconeixement de l’altre, sense la responsabilitat amb l’altre i sense la capacitat de posar-se al seu lloc i al seu costat. Reconèixer l’altre, per tant, és adonar-se de la seva presència i les seves característiques i respondre els seus interrogants considerant la importància del que expressa. Per tant, no hi ha una pregunta a la qual donar resposta, sinó només infants i adolescents que pregunten i esperen respostes adequades. I l’ètica aplicada és una forma d’escola per donar respostes apropiades a cada un d’ells”.

Què fem a l’ERE d’ISOM?

Deliberem, dialoguem per donar resposta o intentar donar respostes adequades als problemes de l’ètica aplicada que planteja l’exercici de la nostra professió. Per tant, la reflexió ètica passa a ser una preocupació d’un conjunt de professionals afectats de diferents àmbits que ens constituïm per reflexionar sobre els dilemes morals que se’ns plantegen i intentar resoldre’ls.

És un invent dialògic, un espai deliberatiu, on els arguments que es donen ens obliguen a posar-nos d’acord, creem quelcom comú. Això ens ajuda que els professionals incorporin la reflexió ètica com un aspecte important de la seva anàlisi i intervenció.

És un espai que ens ha permès passar de la reacció a la reflexió, on no hi ha exigències externes, interrupcions, ni trucades. Les qüestions que tractem no volen pressa, i necessiten temps per ser pensades en comú, així, en facilitem l’acceptació i possibilitem el canvi que desitgem.

Des de l’ERE volem orientar l’acció en situacions complexes i que siguin resultat d’una deliberació compartida i de qualitat, sense oblidar les persones afectades. Aquest diàleg ens fa d’indicador per saber si les decisions que prenem són encertades.

Quan sorgeix un problema i apareix l’angoixa

Com diu Joan Carles Mèlich: “No hi ha ètica perquè sapiguem com resoldre una situació, sinó tot el contrari, perquè no sabem com resoldre-la, perquè sempre hi ha la possibilitat de respondre d’una altra manera, més adequadament”.

Per tant, els problemes ètics sorgeixen quan la deontologia no ens diu què hem de fer, quan les respostes són interpretables i tenim motius per no estar-hi d’acord o perquè n’hi ha diverses i cada una d’aquestes té pros i contres.

PRESENTACIÓ DEL CAS PRÀCTIC

1. Concreció i presentació de la problemàtica

La qüestió dels pírcings, dilatacions, tatuatges i micropigmentacions dels infants i adolescents que viuen als CRAE és una qüestió educativa important i, en algunes situacions, difícil d’abordar. Quines respostes donem?

La nostra resposta davant aquesta qüestió era un NO t’autoritzem; perquè pensàvem que, entre altres raons, l’exposició i en alguns casos l’ostentació i exaltació d’aquells que en porten també afecta la socialització dels altres adolescents i infants que viuen al CRAE, que en molts casos es veuen motivats a fer-se’n i, fins i tot, a superar-los (efecte mirall).

Però aquesta resposta en forma de norma generava malestar moral. Malestar perquè l’educador que assenyalava el NO duia pírcings i tatuatges, perquè ja teníem adolescents que en duien, perquè els temps canvien i les formes de vestir i d’ornamentar-se el cos també.

A l’ISOM teníem, doncs, un dilema entre dos valors fonamentals: podem restringir el dret a la llibertat d’imatge? Sense oblidar que els adolescents tenen dret a un desenvolupament harmoniós on s’assenyalin els límits educatius i protectors relatius a aquestes pràctiques?

Quan apareix el malestar sobre les normes cal repensar-les, i és l’ètica la que s’encarrega d’interrogar-nos, de fer-nos pensar i reflexionar sobre el contingut de la moral. Per què ho hem de fer? Són vàlides les raons que ens perpetuen en aquesta posició?

1. Abordatge de la problemàtica. Sobre l’autorització i acompanyament

Vam considerar tres grans posicions:

i) Donar sempre l’autorització, sense excepcions, insostenible educativament.

ii) Autoritzar i fer acompanyaments, amb algunes condicions. Però quines?

iii) No donar cap autorització ni fer cap acompanyament, sense excepcions.

Pel que fa a la segona i tercera posicions, hi ha factors a favor i en contra de cadascuna que és necessari identificar, analitzar i comparar. Abans de fer-ho, però, cal concretar quines poden ser les condicions a les quals fa referència la segona posició.

1.1. Uns possibles criteris per a l’autorització i acompanyament

Hem considerat que les condicions més raonables són:

1. Edat i maduresa del noi o de la noia. Pel que fa a l’edat, hem considerat que un límit raonable podria ser no acceptar les demandes dels menors de 14 anys. Ara bé, això no significa que s’hagi d’autoritzar i acompanyar la demanda de qualsevol noi o noia major de 14 anys, ni tampoc que no es puguin fer excepcions amb menors de 14 anys. Dependrà de la maduresa de l’infant per comprendre la situació. El grau de maduresa exigible està relacionat amb la magnitud de la intervenció epidèrmica.

2. La magnitud de la intervenció epidèrmica. La limitació pot estar determinada per la seva magnitud, que es pot concretar a partir d’aquests tres indicadors:

2.1. Danys o possibles danys per a la salut o per a l’exercici de la vida quotidiana.

2.2. Danys o possibles danys simbòlics (tipus d’intervenció, mida, nombre, localització i significació).

2.3. Irreversibilitat.

3. La significació personal i cultural que té per al noi o la noia la posició de la família davant la demanda (possibles reaccions i conseqüències familiars) i el grau de convenciment del noi o la noia. S’ha de valorar la significació personal, és només un tema estètic? Què ens està volent dir l’adolescent amb aquesta pràctica? I també la significació que pot tenir en el context cultural de la família. Incloure-la en el procés deliberatiu és molt important per poder valorar el grau d’acceptació o rebuig dels familiars i com pot interferir l’autorització i acompanyament en el treball familiar que es realitza.

Altres factors que cal tenir en compte són: el convenciment personal del noi o la noia i la seva reacció i possibles conseqüències de la negativa.

1.1 Dos models educatius a debat

El monòleg de l’educador/a l’he articulat entorn una sèrie d’eixos que contenen les raons que els mantenen en la seva posició i que són: promoció o no de la demanda, acompanyament i abandonament, preocupació, estima i intervenció educativa, normalitat i estigmatització, educació en la responsabilitat, tractament personalitzat i dret a la llibertat d’imatge.

Sóc l’educador del NO i estic convençut que la meva negativa genera per si mateixa un efecte de contenció i mesura que limita la demanada que es pugui produir per imitació. La meva influència evita algunes accions. I si els adolescents les duen a terme igualment… jo els he d’acompanyar si ho considero perjudicial per a ells? Per evitar un acompanyament sanitari potser caic en l’abandonament educatiu.

Em pregunto, a més, com és que els nois i noies perceben la meva resistència com un símptoma de preocupació i estima cap a ells? Almenys això em retornen els que ja no són al centre.

Portar pírcings i tatuatges no és un fet tan normal en adolescents menors de 16 anys. De vegades els estigmatitza o els impedeix algunes accions. A més, segons la intervenció, potser és irreversible i té conseqüències que requereixen una certa maduresa.

Jo proposo un “No, però parlem-ne” i explicar als nanos les raons que ho justifiquen. Alerta que el meu “No” no porta a desentendre’m del neguit dels adolescents. No pot ser mai el “No” que assenyala la norma i que s’utilitza per sortir del pas.

Jo crec sincerament que cal treballar la impaciència i la responsabilitat.

Si dono autorització i faig l’acompanyament en algunes situacions i en d’altres no, és molt difícil? Com faré la valoració? M’és molt complicat ser objectiu a l’hora de valorar aspectes com la maduresa, o la magnitud, per tant, corro el perill de ser injust, de tractar de diferent manera situacions iguals.

D’altra banda, és difícil que els nois i noies entenguin tractaments diferents a situacions diferents.

Tu què en penses?

Jo sóc l’educador del SÍ i en el meu CRAE sí que ho fem i no hem notat un augment de la demanda. Si mantens una resistència inicial i tractes cada situació amb discreció i de forma reflexiva en tutoria, t’anirà bé, pensa que un no rotund pot arribar a reforçar posicions.

Els nanos, si n’estan molt convençuts, ho fan igualment, per tant, acompanya’ls i evitaràs danys majors, fas el control sanitari i enforteixes vincles. Si no ho fas, i la demanda és raonable, vols dir que no pot suposar una mena “d’abandonament sanitari” i, fins i tot, afectiu?

Jo no defenso accedir-hi sigui quina sigui la demanda. Insisteixo que s’esperin a fer-s’ho quan siguin més grans i que entenguin que hi ha demandes raonables i d’altres que no ho són, i que hi ha maneres de fer-s’ho correctes i d’altres que no ho són.

Penso sincerament que allò què els frena no és el no rotund, sinó la significació que té l’educador en l’adolescent. I aquesta significació la poso al servei de la reflexió i la responsabilitat dels nanos, no ha d’endarrerir o evitar accions que, si s’acompleixen les condicions que hem acordat, no són perjudicials per a ells.

Per tant, no es tracta de guanyar temps, sinó de donar-nos temps per pensar-hi, per parlar-ne, per madurar la idea, per créixer en la responsabilitat. Per cert, les condicions assenyalades també són vàlides més enllà dels 16 anys.

Però, mira’m a mi!! els pírcings i tatuatges discrets, avui, formen part de l’estètica de molts adolescents, joves i persones adultes.

El “Parlem-ne” facilita, incentiva, permet i obliga l’acció dialògica. Pots treballar els processos de decisió i educar en la possibilitat d’escollir, d’equivocar-se, de ser protagonista del propi itinerari vital. Permet, en definitiva, una pedagogia centrada en la persona.

Un “No” d’entrada, encara que vagi acompanyat d’un “Parlem-ne”, dificulta o condiciona abordar la qüestió amb els nanos i, per tant, l’educació en la responsabilitat. Una acció educativa personalitzada ha de permetre tractar de diferent manera situacions diferents. Explicar-ho i fer que s’entengui és una part importantíssima de la tasca educativa i del creixement personal.

2. Conclusions i discussió

Finalment vam considerar que l’opció de l’educador del SÍ és la més aconsellable, tot i que no descartem que en situacions excepcionals l’equip educatiu pugui optar pel NO. Les dues opcions se situen en l’àmbit dels diferents models educatius que constitueixen i configuren la diversitat que les societats democràtiques han de respectar i protegir.

I pel que fa al dilema, no hi ha cap dret absolut. Els nois i noies, encara que siguin menors d’edat, tenen dret a la llibertat d’imatge, a configurar la pròpia identitat estètica, però també tenen dret a un procés educatiu que desenvolupi la seva capacitat crítica i responsable, i a un desenvolupament harmoniós; i els educadors tenim l’obligació d’orientar-los en aquesta tasca, la qual cosa requereix, en algunes ocasions, limitar de forma raonada i justificada algunes accions.

(*) Intervenció realitzada en les XII Jornades de la Fundació Nou Barris.